Persones que només llegeixen llibres tristos. De persones mortes. Que només miren quadres inintel·ligibles.

Aquestes persones crec que mai han sentit dolor, no massa. Perquè no necessitarien buscar-lo en altres llocs. Com si tingueren una dieta emocional poc equilibrada, busquen drama en la ficció.

I jo, que sempre he portat un llast o un altre corvant-me l'esquena, necessite ales, un vent d'un gas que em faça més lleugera.

Buscar un pou on amagar-se només et cal si massa llum t'emprenya als ulls.

Que el que jo en deia "caure" era deixar que totes les tristeses m'ocuparen tot el cap. Ignorar allò que em feia feliç, i sentir-me voluntàriament desgraciada.

Que jo no ho sabia, que caure era roïn, i que havia posat en la carta als reixos un bac de tant en tant. Potser és que ja m'he acostumat a vore el món des de terra. Que no recordava que u coma seixanta centímetres més amunt hi ha un grapat de coses que m'encissen. I casi totes tenen nom propi.

És curiós rebre una carta manuscrita d'un país llunyà, sabent que la persona que l'ha escrit ja no està allà. Com si l'haguera escrit la persona que va viure-hi, diferent a la que ara imagine envoltada de fanecades de camps de xufa.
I jo no sé què aporta la bellesa, saber la fugacitat de l'autoria, el caràcter d'escrita a mà, o els propis pensaments invertits en el text. Que són meus ara, perquè del seu cap ja han fugit, i ara els tinc jo en un full que no he gosat tornar a plegar.

La cosa és que no la puc respondre. Perquè tinc l'adreça de la persona que vivia allà, i no la de que viu més cap ací. I encara que en tinguera l'adreça, dubte que una persona siga exactament la mateixa quan canvia el paisatge.

Jo sóc jo i la meua geografia.

La poesia és hostil.
Massa, t'embafa. Massa poca, et deixa [més] òrfena. Òrfena i mitja.
Si l'escrius, vols que siga llegida. Però si vols que siga llegida, l'ego t'omple el cos i ja confons què és ego i què és bellesa.
Si no l'escrius, et ronda. Diu escriu-me i mentrestant et buida el cos i ja confons què és poesia i que és medicina i te la vols prendre tota.

A més, porta tot d'etiquetes (ingredients, conservants i colorants, data de caducitat, al·lergens) que no et ve de gust penjar-te.
Te les treus totes i escrius poesia, i ja importa poc si agrada o no: de la mateixa manera que jo trobe absurds algunes obres del MACBA que altres deïfiquen, algú trobarà hostatge en els meus poemes molt d'anar per casa.

De vegades els poetes donen voltes per literaturitzar allò que tot el món sent: felicitat o tristesa. Dues paraules que, de tant desgastades, s'han inventat enèsims sinònims.

Una època vaig pensar que hom està trist o feliç com a estat perenne, i que els moments quan sents el contrari eren pedaços afegits, transitoris.

Jo em creia feliç. D'una felicitat sòlida i fresca. Fins que algú o alguna cosa va trencar aquell gel rotund, i en va brollar aigua punyent i fang.

I des d'aleshores sóc això, un bassal. Un grapat d'aigua bruta.

Sense pedaços.

Hi ha dues idees en les quals m'he instal·lat els darrers mesos.

Una, el rent que fa pujar el pa. La cosa bàsica i primària, la supervivència com a motiu i conseqüència.

L'altra, la clau que obri tots els panys. Que malgrat totes les parets, sempre hi haja una porta per obrir.


I els dos pensaments giren al voltant de la pena, com la dolorosa mare de totes les coses.