dimecres, 12 de desembre de 2012

De vegades els poetes donen voltes per literaturitzar allò que tot el món sent: felicitat o tristesa. Dues paraules que, de tant desgastades, s'han inventat enèsims sinònims.

Una època vaig pensar que hom està trist o feliç com a estat perenne, i que els moments quan sents el contrari eren pedaços afegits, transitoris.

Jo em creia feliç. D'una felicitat sòlida i fresca. Fins que algú o alguna cosa va trencar aquell gel rotund, i en va brollar aigua punyent i fang.

I des d'aleshores sóc això, un bassal. Un grapat d'aigua bruta.

Sense pedaços.

2 comentaris:

  1. però l'aigua bruta té dins aigua neta, diria. vull dir, no t'entristiques més del mínim necessari.

    m'ha agradat això que pensaves abans, de l'estat permanent.

    ResponSuprimeix
  2. M'agrada llegir-te. He arribat a tu a través de Coralet i seguiré venint! "Jo em creia feliç. D'una felicitat sòlida i fresca." Quanta sinceritat, i com s'agraeix!

    delesparaules

    ResponSuprimeix