De vegades els poetes donen voltes per literaturitzar allò que tot el
món sent: felicitat o tristesa. Dues paraules que, de tant desgastades,
s'han inventat enèsims sinònims.
Una època vaig pensar
que hom està trist o feliç com a estat perenne, i que els moments quan
sents el contrari eren pedaços afegits, transitoris.
Jo em creia feliç. D'una felicitat sòlida i fresca. Fins que algú o alguna cosa va trencar aquell gel rotund, i en va brollar aigua punyent i fang.
I des d'aleshores sóc això, un bassal. Un grapat d'aigua bruta.
Sense pedaços.
però l'aigua bruta té dins aigua neta, diria. vull dir, no t'entristiques més del mínim necessari.
ResponEliminam'ha agradat això que pensaves abans, de l'estat permanent.
M'agrada llegir-te. He arribat a tu a través de Coralet i seguiré venint! "Jo em creia feliç. D'una felicitat sòlida i fresca." Quanta sinceritat, i com s'agraeix!
ResponEliminadelesparaules