dilluns, 31 de desembre de 2012

Que el que jo en deia "caure" era deixar que totes les tristeses m'ocuparen tot el cap. Ignorar allò que em feia feliç, i sentir-me voluntàriament desgraciada.

Que jo no ho sabia, que caure era roïn, i que havia posat en la carta als reixos un bac de tant en tant. Potser és que ja m'he acostumat a vore el món des de terra. Que no recordava que u coma seixanta centímetres més amunt hi ha un grapat de coses que m'encissen. I casi totes tenen nom propi.

Cap comentari:

Publica un comentari